menuEl factor diferencial
- Detalles
- Creado: Sábado, 18 Junio 2011 23:00
- Publicado: Sábado, 18 Junio 2011 23:00
És sens dubte el factor diferencial. Que sigui a un camp de futbòl o que sigui a un camp de bàsquet, es el factor diferencial.
A aquestes dates les competicions acaben i tots aquells equips de qualsevol esport que, a hores d’ara, encara es trobin en competició, estan lluitant per alguna cosa molt important. Els altres ja s’han quedat pel camí en el seu intent. No descobriré res dient que a totes les competicions uns guanyen i els altres perden, però tal vegada si recordant que qui juga per guanyar, ha d’estar disposat a perdre i tenir en compte que les possibilitats que passi o una cosa o l’altra estan a un 50%.
Aquest passat dissabte el Granada ha pujat a la 1ª divisió nacional de futbol, la lliga BBVA, a camp de l’Elx. Aquests últims, no només no saben que es pot perdre quan juguen, sinó que a més no estan disposats a que passi. Ja no el públic, que... sense comentaris, sinó els mateixos tècnics dels alacantins i alguns dels jugadors.
Un sábado cualquiera, ¿o no?
- Detalles
- Creado: Miércoles, 15 Junio 2011 21:26
- Publicado: Miércoles, 15 Junio 2011 21:26
19’05 SALIDA HACIA EL TONI SERVERA
En el coche, de camino al Arenal, no hay conversación. Yo no puedo porque voy conduciendo, pero quien me acompaña va mirando por su ventanilla, observando lo que hay al otro lado del cristal. Sin abrir la boca. Incluso en el interior del habitáculo del coche hay concentración. Todos vamos a lo mismo, aunque las misiones sean distintas.
La llegada al pabellón es intrigante. El ruido de las bocinas que llega desde el interior y las inmediaciones de este, hacen que mire el reloj. Un sudor frío recorre mi nuca, cuando reconozco, aparcados, los coches de algunos jugadores. Lo que me viene a la cabeza es que llego tarde. Pero el reloj marca las 19’18. ¿Qué pasará?
El reclamo de las 400 camisetas de regalo a los primeros que llegaran ha hecho su efecto y una hora y media antes del partido ya hay un ruido ensordecedor en el interior del recinto. Al llegar y saludar a la encargada del complejo, como cada día de partido, haber dejado mis enseres para el partido en “mi zona del vestuario”, salgo a hacer lo propio con mi ayudante y al entrenador contrario, si ya se haya allí.
Moltes gràcies
- Detalles
- Creado: Martes, 07 Junio 2011 22:05
- Publicado: Martes, 07 Junio 2011 22:05
Amb el pols regularitzat i de nou amb els peus a terra, sense l’empenta animosa de cents de persones que et recorden el bo i fantàstic que ets, satisfet per la feina feta pel reflex que hi ha als ulls del que tant esperaven de tu i per la decepció que hi ha als dels que esperaven que no fos tant el resultat, tranquil d’haver fet correctament les coses juntament amb la constància d’haver-me equivocat, però rectificat tot d’una localitzada l’errada i, el que més m’importa, la complicitat dels realment importants, toca una roda d’agraïments.
Moltes gràcies a Joan Alomar, sense cap tipus de dubte la persona que més confiança ha tingut amb mi des del començament d’aquesta aventura, ara fa quatre anys. Puc imaginar que donar-me l’oportunitat que me va donar no li va ser fàcil. Estic molt content d’haver pogut respondre amb números i donar-li la raó. (quan va acabar aquell partit a Lorca a la quarta jornada de lliga de la primera temporada, no era un moment fàcil).
1,2,3 E-QUI-PO
- Detalles
- Creado: Viernes, 03 Junio 2011 12:04
- Publicado: Viernes, 03 Junio 2011 12:04
Dicen que: La derrota florece antes que la victoria. Sus primeros brotes son el miedo.
También que “mala hierba nunca muere”, pero hemos dado con el herbicida apropiado: El equipo. Hace que no florezca espontáneamente el miedo ante la seguridad de saber que todos han tenido, tienen y tendrán, y mas ahora en el último suspiro de la temporada, a alguien con fuerzas suficientes como para dar el empujón necesario y llegar al balón dividido, al rebote definitivo, a la defensa última que nos de la victoria. Y de todos habrá sido el mérito y no sólo de aquellos que hayan anotado, reboteado o asistido. De todos. Porque todos formamos parte del mismo y aportamos a partes iguales.
Juntos somos más, mejores y más altos.
És el moment
- Detalles
- Creado: Martes, 17 Mayo 2011 23:00
- Publicado: Martes, 17 Mayo 2011 23:00
Fa poc més de dos mesos, concretament l ‘11 de març del present any, vaig publicar en aquest bloc, un article al que vaig batiar “Jugar per ascendir, ascendir jugant” i on parlava, precisament, de com gestionar un ascens.
Partint de les vivències d’un reconegut entrenador als ascensos que adornen el seu farcit currículum, i a mode d’autocrítica, vaig contrastar allò que comentava en Valdeolmillos, respecte al que havíem fet noltros i seguint un model, direm “correcte” (vist l’èxit a la seva carrera), el que era necessari canviar respecte de les fases d’ascens a les que havíem pogut assistir en aquestes últimes temporades, l’equip de S’Arenal de lliga EBA al que entrenem en Martí i jo mateix.
Poc temps ha hagut de passar per adonar-se’n que, tot allò que comentava al article es ben cert i, desgraciadament, no soc una persona mediatitzada i famosa, a més de no saber escriure, perquè de ser així, segurament aquest article l’hagués llegit més gent i hauria tingut més calat.
Noltros, l’equip, ens reunim entre les quatre parets del vestidor setmanalment i parlem de moltes coses. Parlem de bàsquet, del bàsquet de l’equip i del dels altres equips, i de tot allò que no es bàsquet però que es susceptible d’afectar al nostre joc. Tractem de trobar solucions als problemes que se’ns plantegen i procurem mantenir una estabilitat emocional adient als reptes que s’acosten i un nivell de concentració molt alt per mantenir la cohesió del grup i així poder minimitzar les errades i superar els punts d’inflexió negatius. La tendència a magnificar les errades en moments de molta tensió, es humana, però noltros ho evitem reunits al vestidor.
El Senyor dels Anells
- Detalles
- Creado: Lunes, 09 Mayo 2011 23:00
- Publicado: Lunes, 09 Mayo 2011 23:00
20 anys de Phil Jackson han acabat avui. Des de el seu primer títol amb els Bulls de Chicago a la temporada 1990-91 (la seva segona temporada) i fins a la temporada pasada, la 2009-2010, descansant a la 1998-1999, onze anells de la NBA. No ens deixem però els dos anells que te com a jugador dels New York Knicks. (1969-70 i 1972-73) te ben guanyat el mal nom. Doncs ja s’ha acabat
Ahir quan va acabar el partit a la pista de Dallas i després d’haver encaixat una dolorosíssima derrota per 89-122 contra els de Nowisky, Chandler, Terry, Kidd i com no, els de Mark Cuban, i el vaig veure partir cap els vestidors i la zona mixta, amb els comentaris del Daimiel dient el que ja tothom sabia que passaria en cas de perdre, vaig sentir un gran buit. (que per cert, m’agradaria molt saber que nassos el va dir quan es creuaren a la pista, pareixia un “fot-te”, amb unes altres paraules clar).
Només dues altres vegades me he sentit com ahir. La primera quan el “Magic Johnson” va fer públic que era portador del virus de la sida i que deixava els Lakers i el bàsquet. L’altra, quant en Michael Jordan es va retirar per segona vegada dels Bulls (la primera va provar fortuna durant mitja temporada als Sox jugant al beisbol).
R.E.O. (Ràtio d'Eficiència Ofensiva)
- Detalles
- Creado: Miércoles, 04 Mayo 2011 13:39
- Publicado: Miércoles, 04 Mayo 2011 13:39
És el jugador que mes punts anota de l’equip, el millor atacant? Quin pes tenen els rebots ofensius a l’atac?, son importants?, ho son les pilotes perdudes importants a l’atac? I els percentatges, tenen incidència o es el mateix 3 de 4 que 3 de 7? Com podem saber si els jugadors que tenim son eficients a l’atac, més enllà dels punts que fiquen?